La porta negra

Hi havia una vegada al país de les mil i una nits …

… un rei que era molt polèmic per les seves accions, prenia als presoners de guerra i els portava cap a una enorme sala. Els presoners eren col·locats en grans fileres al centre de la sala i el rei cridava dient-los:

—Us donaré una oportunitat, mireu el racó del costat dret de la sala.

En fer això, els presoners veien a alguns soldats armats amb arcs i fletxes, preparats per a qualsevol acció.

—Ara, —continuava el rei— mireu cap al racó del costat esquerre.

puerta_negraEn fer això, tots els presoners observaven que hi havia una horrible i grotesca porta negra, d’aspecte dantesc, amb cranis humans que servien com a decoració i que el picaporta era la mà d’un cadàver. En veritat, era una cosa veritablement horrible només d’imaginar, i molt més de veure.

El rei es col·locava en el centre de la sala i cridava: —Ara heu d’escollir, què és el que voleu? Morir clavats per fletxes o obrir ràpidament aquella porta negra mentre us deixo tancats allà?, decidiu, teniu lliure albir, escolliu.

Tots els presoners tenien el mateix comportament a l’hora de prendre la decisió. Ells arribaven prop de l’horrorosa porta negra de més de quatre metres d’altura, miraven els cadàvers, la sang humana i els esquelets amb llegendes escrites com ara: “visca la mort”, i decidien: —Prefereixo morir travessat per les fletxes.

Un a un, tots actuaven de la mateixa manera, miraven la porta negra i als arquers de la mort i deien al rei:

—Prefereixo ser travessat per fletxes a obrir aquesta porta i quedar-me tancat.

Milers van optar pel que estaven veient, la mort per les fletxes.

Un dia, la guerra va acabar. Passat el temps, un dels soldats de l’escamot de fletxes estava escombrant l’enorme sala quan va aparèixer el rei. El soldat amb tota reverència i una mica temorós, va preguntar: —Sap, gran rei, jo sempre vaig tenir una curiositat, no s’enfadi amb la meva pregunta, però, ¿què és el que hi ha darrere d’aquella porta negra?.

El rei va respondre: —Doncs bé, ves i obre aquesta porta negra.

El soldat, temorós, va obrir cautelosament la porta i va sentir un raig pur de sol besar el terra de l’enorme sala, va obrir una mica més la porta i més llum, i un deliciós aroma a verd van omplir el lloc.

El soldat va veure que la porta negra donava cap a un camp que apuntava a un gran camí. Va ser llavors que el soldat es va adonar que la porta negra duia cap a la llibertat.

Anónim