L’arbre que va perdre la seva infància

Pinto era un pi d’Oregon que, des de petit,  somiava en ser molt alt i gran. La seva espècie arribava a assolir els seixanta metres. Li havien dit que la vista des de les grans altures era meravellosa. Quant els seus amics li mostraven diferents belleses naturals: petites plantes, flors, insectes, grans animals i fins persones, ell no hi parava atenció; anava creixent, l’únic que li interessava era aconseguir una gran alçada.

En arribar a l’alçada desitjada, va confirmar que el panorama des de tan amunt era espectacular. En les converses amb els amics, però,  escoltava coses molt estranyes per a ell: parlaven de nois jugant a la pilota, de gossos que corrien, d’abelles que es posaven sobre les flors, i feien molts comentaris sobre éssers que no arribava a distingir des d’allà dalt.

Però ja no va poder baixar per conèixer-los, se’ls havia perdut mentre esperava arribar ben alt.

El futur és per somiar; el present, per gaudir.

Autor: Gustavo Fingier