L’arbre que va perdre la seva infància
Pinto era un pi d’Oregon que, des de petit, somiava en ser molt alt i gran. La seva espècie arribava a assolir els seixanta metres. Li havien dit que la vista des de les grans altures era meravellosa. Quant els seus amics li mostraven diferents belleses naturals: petites plantes, flors, insectes, grans animals i fins persones, ell no hi parava atenció; anava creixent, l’únic que li interessava era aconseguir una gran alçada.
En arribar a l’alçada desitjada, va confirmar que el panorama des de tan amunt era espectacular. En les converses amb els amics, però, escoltava coses molt estranyes per a ell: parlaven de nois jugant a la pilota, de gossos que corrien, d’abelles que es posaven sobre les flors, i feien molts comentaris sobre éssers que no arribava a distingir des d’allà dalt.
Però ja no va poder baixar per conèixer-los, se’ls havia perdut mentre esperava arribar ben alt.
El futur és per somiar; el present, per gaudir.
Autor: Gustavo Fingier